sábado, 25 de julio de 2009

Mentes Xurásiques.

Hebo un tiempu, cuantayá, en que la tierra que güei triamos taba habitada por unos seres monstruosos y gafos. Y les sos mentes yeren más monstruoses y gafes inda. Grandes mentes xurásiques.
Los humanos fuxíen acuruxaos a buscar abellugu nos requexos más alloñaos que los protexere d'estos seres espantibles. Hasta'l mesmu Sol escucaba y escucaba ensin atrevese casi a riscar nel finxu'l cielu.

Les Mentes Xurásiques papábenlo too coles sos grandes fauces vervenaes de dientes afilaos y llargos caniles: la llibertá, les llingües, la vida digna, l'amistá... Tolo ferial de los tiempos onde reinare la hermandá ente los humanos yera devorao polos monstruos ensin contemplaciones.

Namás qu'un grupu xente ensin escrúpulos andaba al rau de los xurásicos, señalando onde s'escondíen los demás y conformándose, a cambiu, coles migayes que los sos amos-yos aventaben con despreciu.

Un día, de sópitu, les Mentes Xurásiques colaron alluendi, a los confines de la tierra. Entós los humanos entamaron a salir de los sos escondites y a caleyar con munchu procuru per onde nunca nun s'atrevieren a facelo. Surdió entós una vieya lleenda que dicía que los grandes monstruos y la so tropiella d'humanos fieles perdiérense pa siempre enxamás devoraos pela borrina del tiempu. Fixeron entós un muséu pa enseñar a les nueves añaes d'humanos los horrores d'aquel pasáu espantible.

Pero yo vi buelgues fresques d'aquellos seres terroríficos. Hailes dayuri: nes viesques, nel sable de les playes, nos montes, nes aldees y ciudaes. Siguen ende marutaos. Les sos mentes espantibles texen grandes telarañes invisibles onde, adulces, atrapen tolos díes a milenta humanos. Non. Nun colaron. Camudaron. Amazcaráronse. Pero siguen ehí como siempre. Encamiéntovos tar sollertes. Tan acusbando...